Primeres impressions: La mirada turista

Ja estic ací, sí, en directe des de Finlàndia. Turku per ser més exactes, en l’última parada del viatge de 10 dies que havia planificar amb els meus pares. Helsinki, Porvoo, Laaperanta, Savonlinna, Jyvaskylan i Tampere han sigut les ciutats elegides per a este tour, i ara ja des de l’habitació que es va a convertir en ma casa per a la resta de l’any vaig a intentar exposar les meues primeres impressions sobre este país, la gent, el clima i les meues aspiracions futures. Cal dir que la meua visió actual ha sigut més be la d’un turista, que la d’un estudiant Erasmus, així que qualsevol impressió actual pot diferir molt de la realitat.

El clima actual és prou agradable, per ara he tingut temperatures entre 15 i 20 graus, però encara així quan bufa el vent fa una rasca important i es convenient portar una jaqueta posada. La putada és la pluja, i és que sempre ho he dit, odie el calabobos, collons! si ha de ploure que ploga, però açò de que si sí que si no… Supose que en uns mesos la cosa canviara radicalment, la temperatura agradable passarà a ser un fred de mil dimonis, i la pluja deixarà pas a la neu, però per a això encara queda…

La gent és prou més freda que la que estem acostumats a vore en els països mediterranis, sols cal vore com estructuren les seues poblacions, amb barris completament separats i cases aïllades de la resta i rodejades de boscos, i això que havia escoltat que tot el món parla anglès és cert, però com a tot arreu sempre et trobes algú que no te ni idea.

Com a turista no és el país que més m’haja agradat ni de bon tros, la veritat és que si el que busques és la típica ciutat per a vore monuments, museus i coses així vas mal encamina. El millor que té Finlàndia són els seus frondosos boscos i els milers de llacs i illetes que pots trobar, així que tal vegada és millor canviar el xip i pensar en fer un viatge per a gaudir de la natura, llogant una de les innumerables cabanes que hi ha per tot el país, tallant la teua pròpia llenya, gaudint de la sauna, nadant en algun llac i coses així.

I poca cosa més a dir, a partir d’ara canvie de punt de vista i intentaré vore la Finlàndia per viure. Ja vos contaré.

——————

Moment musical: Vincent Vincent & The Villains – Beast

…

Live life as easy as it is. (Extret de la nevera del meravellós hostal de Lisboa, ara soles falta aplicar-se el cuento).

Ara va de bo

Altre fracas, un més per a la llarga llista però em negue a donar-me per vençut. Ja se que en l’anterior post comentava que anava a parlar de moltes coses, viatges, mac, etc.  , però d’això ja fa molt temps i la meua memòria és difusa, així que ara comence una nova etapa del blog.

El motiu? Demà a les 7 del matí ix el meu avio amb destinació Helsinki per passar unes vacances amb els meus pares per terres Finlandeses, la novetat és que ells tornen, però jo no. Estaré tot l’any a la ciutat de Turku estudiant 5e d’Informàtica gràcies a eixa meravella que son les beques Erasmus. La idea portava rondant-me pel cap ja fa prou temps, però per a ser sincer sempre vaig pensar que no m’atreviria, però ací em teniu.

Per què Turku? Per què Finlàndia? Pura casualitat podria dir. En començar a fer papers l’únic que tenia clar és que no volia anar a Itàlia o a cap país d’Escandinàvia, però com ja sol passar mai pots dir que no faràs una cosa. La veritat és que han sigut motius purament acadèmics, però vist des d’ara no em penedisc gens de l’elecció i estic esperant amb ganes el moment d’arribar-hi.

I això es tot, després d’una setmana de comiats (vos vaig a tirar molt en falta!), festes, compres i preparacions varies, comence una nova etapa, no sols al blog sinó també a la meua vida. Intentaré escriure les vivències que vaja tenint o les paranoies que em ronden pel cap en eixe moment, i a vore si ara per di ho aconseguisc. I ja sabeu si em voleu fer una visiteta em podreu trobar per Turku.

—–

Moment musical: Vetusta Morla -  Copenhague

No se’m pot deixar sol

I ja ho deia jo al primer post, no tinc força de voluntat. Però em vull resistir a deixar açò només començar com faig amb totes les coses, així que intentaré seguir contant les meues parides.

Fa més de 3 mesos que vaig escriure per última vegada, i la veritat és que m’han passat moltes coses: el viatge Londres, la operació, el meu nou i radiant MacBook, el congrés de Webmasters, les mobilitzacions d’estudiants d’Informàtica i alguna cosa més que de segur se m’oblida. Però parlar de tot açò en un únic post seria un poc pessat així que vaig a anar fragmentant-ho començant pel viatge a Londres.

Camden Subway Station

El que primer caldria destacar del viatge és sens dubte l’ingeni que vam haver d’utilitzar per aconseguir dormir 5 persones en una habitació de 3 sense que s’assabentaren els de l’hotel, tasca que aconseguirem 3 de les 4 nits que dormirem allà. L’última nit no vam tindre tanta sort i Dani i jo haguérem de dormir en el terra de l’habitació de Vio com poguérem. Però deixant de banda este petit inconvenient, el viatge va estar genial.

Quan arribarem a Londres amb aquell infernal autobus provinent de l’aeroport d’Standsted, Vio i Laura (que va vindre des de Brusel·les) ja estaven esperant-nos allà. I així començà la nostra petita estància de 4 o 5 dies en la capital britànica, no em vull enrollar molt, sobretot perquè estic en plena recta final de cara a exàmens, així que sols diré que vam patejar molt (ja casi no recorde el nom de casi ningún dels barris que visitarem), que vaig poder gaudir de la meua amiga Violeta (tenia moltes ganes de vore’t), que al preu que val tot allí casi val la pena montar-se la festa en la residència a eixir a prendre qualsevol cosa i que els crepes de xocolara amb maduixes són un dels millors invents de la humanitat(açò és internacional no sols en Londres).

Parides a banda va ser un bon viatge amb els amics, un altre per afegir a la llista fent companyia als ja veterans Interrail i Euskadi o al recent Portugal. I ara a esperar a vore per a quant el següent post, serà dintre d’uns dies? unes setmanes? mesos? qui sap, tampoc em vaig a forçar…

——————-

Moment musical: Jovanotti – Salvami

Soc un addicte…

Sí, soc un addicte i el primer pas per superar-ho és admetre-ho. Tot va començar en el meu primer any de batxiller, durant anys havia aprofitat les meues vesprades i la major part del meu temps lliure a l’aprenentatge musical. Vesprada si vesprada també, assistia a alguna classe del conservatori, ja fora harmonia, cambra o clarinet. Però tot va canviar en aparcar el meu instrument.

Amb tantes hores per davant sense res que fer, vaig acabar veient en l’ordinador StarGate, una serie de la meua infància que em va enganxar completament. Però la cosa no va a acabar ací, a continuació vingué Alias i Farscape, començant una addició que em dura fina l’actualitat…

No se quantes series hauré vist fins al moment, millor no posar-me a contar o no acabaré mai, però en aquest moment dec estar seguint unes 12 o 13 per setmana, a les que caldria sumar un grapadet més que tinc pendents. No és que em senta mal per mirar-les, però crec que ha arribat el moment de donar el pas, en aquest moment em queden dos alternatives o fer-me crític de televisió com el gran Hernan Casciari (paper que no sabria dur a terme per la meua carença analítica) o pensar en anar reduint el temps que dedique actualment a les series, i crec que aquesta ultima és la més viable. Ja vorem com es desenvolupa tot.

Moment musical: Mano Negra – Mala vida

…

No abras la boca si lo que vas a decir no es más hermoso que el silencio. (Proverbio árabe)

Llibres, llibres i més llibres

Quan era més petit i viatjava amb en els meus pares per Europa i amb cotxe, literalment devorava llibres. I és que me’n podia llegir, sense exagerar, 10 o 12 en cada viatge. Sempre he tingut la capacitat de llegir-ne sense marejar-me, i encara que en aquella època ho considerava una benedicció, anys després he tendit a relacionar les meues flagrants 8 diòptries amb aquesta pràctica, raó principal de que ho haja deixat de fer (també es pot deure al fet que ara qui conduïsc soc jo, i es faria un poc complicat fer-ho mentre tinc el cap dins un llibre).

En fer-me més major, la falta de temps, l’augment de la complexitat dels estudis i la meua addicció pel cine i la ficció televisiva han acabat per matar la meua passió per la lectura. Han passat els 3 primers anys de carrera, i els llibres que he acabat en aquest període es poden comptar amb els dits de la ma. M’he estancat, comence a llegir, i pocs llibres em criden realment l’atenció; això ho demostra la gran pila de llibres que he anat deixant pel camí.

De tota manera, espere que la dinàmica sorgida en aquest últim període em retorne al camí del bon lector. Tal vegada el que necessitava era un llibre que m’enganxara totalment, i la trilogia principal de la Fundació d’Asimov ( que recomane encaridament ) ho va aconseguir, després d’aquest van vindre La caiguda d’Albert Camus, Zig Zag de Juan Carlos Somoza i finalment El secret de Christine Falls de Benkamin Black. De tota manera no tot apunta a una retornada satisfactòria, i es que ja torne a tindre els vells tics que em portaren a la situació anterior, com per exemple el fet de portar més d’un llibre en dansa; i és que actualment m’estic llegint 3 llibres. Però bé, el temps dirà i mentrestant intentaré acabar-me Déjame entrar i no començar-ne cap de nou.

————

Moment musical: Bersuit Vergarabat – Desconexión Sideral

A cantar s’ha dit

Ací estic, davant l’ordinador micro en ma i cantant amb veu de “carajillero” a la 1 de la nit, provant l’ultrastar deluxe. Havia provat altres karaokes lliures com l’ultrastar o l’ultrastar-ng, però he de dir que el deluxe m’ha agradat molt i crec que és el millor entre aquestos tres.

Des de que era xicotet m’ha agradat cantar, vaig començar fent-ho en la banyera de ma casa intentant imitar amb no massa èxit al gran Pavarotti; més tard vaig formar part de la coral de l’escola on tenia problemes per saber quin era el registre més adequat per a mi (ja se sap el que passa quan comença a canviar-te la veu), inclús anys després, vaig ser el cantant d’un xicotet grup de funk/rock. Però ara, quan vull cantar em talle molt més, i sols o faig a gust en la dutxa o quan vaig soles en el cotxe.

I a que ve tot este rollo?, molt senzill, ahir anava caminant per Torrent i em vaig travessar a un home que de sobte es va posar a cantar en veu alta, la gent del voltant es va girar i el miraven com si estiguera penjat, però la veritat és que a mi eixe home em va donar enveja. Ja m’agradaria a mi tindre la força suficient per evadir-me completament, passar de les aparences i fer allò que més m’abellix en un moment determinat. Però supose que la meua timidesa m’ho impedirà sempre, mentrestant sempre em quedaran els moments en la dutxa i el cotxe, i com no, les nits de karaoke ja siga amb la meua colla d’amics o amb la penya de la universitat.

————–

Moment musical: Gogol Bordello – Wonderlast King

M’encantaria poder cantar esta cançó amb l’ultrastar però encara no n’he trobat cap de Gogol Bordello per a aquest joc, per ara em conforme amb el “boig per tu” de Sau, el “No dudaria” d’Antonio Flores, el “Otherside” dels Red Hot i com no amb el “Manuel Santillán, el León” dels Fabuloso Cadillacs.

Un curs més

Última setmana de vacances i no se m’ocorre una altra idea que apuntar-me a un curset en la mateixa facultat on a partir del dilluns que ve començaré un nou curs. Quart, i es diu prompte, han passat tres anys ja des que vaig començar i no se si realment ha passat alguna cosa significativa en este període.

Vaig començar la facultat amb il·lusió, temor i nerviosisme, no m’ho podia creure, havia passat tota la vida estudiant allò que em deien, i per fi podria elegir que volia fer en la meua vida. Però a mesura que passa el temps, tot se’t fa monòton; els dies són repetitius, comences a preguntar-te si realment has elegit bé la carrera, avorreixes algunes assignatures fins a tal punt que et costa mantindre’t despert, et dones compte que en esta vida tot el teu esforç no és suficient per aconseguir allò que et proposes…

Realment m’he posat un poc pessimista. I és que també he tingut grans moments en estos anys, m’ho he passat molt bé en general, he aprés moltes coses interessants (encara que probablement no em servisquen de res, la gent té un concepte erroni de l’Enginyeria Informàtica), i sobretot he aconseguit un bon grup, no sols de companys, sinó també d’amics i tot i que a vegades els enviaria a la merda, la major part del temps són gent de puta mare…

Weno deixant-se de tonteries el dilluns comença un nou curs, després d’haver superat l’equador de la meua estada en la universitat, comence a plantejar-me que vindrà després i en eixe moment és quan realment em pose a tremolar, així que millor no pensar-ho i a gaudir mentrestant el temps que em queda com a estudiant.

————–

Moment musical: Stefano Rosso – Una Storia Disonesta (encara que jo preferisc la versiói de Tonino Carotone amb Arpioni)

Tornem a provar sort…

Ja són moltes les vegades que he intentat tirar endavant un blog, però ja fora personal o amb una certa temàtica la cosa no ha resultat. No aconseguisc marcar-me una forta disciplina, i al poc temps em canse i ho done per perdut.

Ahir per la nit, em vaig acomiadar de la meua millor amiga, se’n va un any a Londres amb una beca Erasmus, i les llàgrimes, com no, feren acte de presencià en l’esdeveniment. Allí estàvem Alba, Violeta i jo, tres amics d’infància que han viscut moltes coses junts i que ara comencen una nova etapa. Serà eixa cosa que es diu fer-se major, les relacions canvien, la gent s’allunya, però a vegades vols que tot torne a ser com era abans. La veritat és que li desitge el millor per a la seva nova aventura, però no puc deixar de pensar en com la vaig a tirar en falta.

Ja no podré quedar amb ella per prendre un café quan un dels dos està un poc decaigut, ni podré gaudir tan fàcilment de les seues xicotetes lliçons i recomanacions literàries, ni tampoc escoltaré tan freqüentment la seua col·lecció quasi infinita d’acudits. Tot seguirà igual, però si això afegim que l’any que ve és possible que siga jo qui es plantege el programa Erasmus, em trobe davant dos hipotètics anys sense un dels meus suports més importants.

Deixant sentimentalismes a banda, he decidit tornar a intentar açò d’escriure continuadament, en certa manera propiciat pel viatge de Vio. En aquest blog intentaré parlar de tot allò que m’agrada: música, cine, televisió, informàtica, etc; però sobretot l’utilitzaré com a via d’escapament per buidar merda del meu cap, que hi ha un bon grapat i necessita eixir per algun costat.

I després d’esta breu introducció, i dic breu per no dir merda (que m’expresse com el cul i no se si realment se el que vull dir), m’acomiade de mi mateix amb l’esperança de seguir escrivint i no deixar este xicotet projecte de banda com faig amb tot.

————–

Moment musical: Zebda – oualalaradime